Sobre mí... en la música
Inicis en la música
Un CASIO PT-80, un piano de juguet; va ser el primer teclat que vaig tocar. Era de la meva mare. Aquest teclat tenia llums a la part superior de cada tecla i amb una memòria ROM que tenía cançons grabades, et permetia interpretar-les seguint el ordre dels llums. Tenia ritmes i es podien aplicar acords; però en aquell moment no sabía ni que eren els ritmes, ni que eren els acords. Aquest piano només podia emetre un so a la vegada, es a dir no es podien tocar dues tecles alhora i que sonessin ambdós sons, només en sonava un. Tenia 8 instruments: piano, harpsichord, òrgan, volí, flauta, oboe, clarinet i celesta. Cap d'ells reproduïa el so original del instrument al que pretenien imitar sense la imaginació (i molta) del intèrpret.
Més tard, un amic de la infància i veí de la finca que tenien els meus pares al terme municipal de Roquetes, va portar un dia a la finca un model de teclat CASIO molt més potent que el PT-80. Aquell teclat era polifònic, es a dir, podies interpretar tocant varies tecles a la vegada sense problemes. Tenia molts instruments i sons diferents. El piano sonava una mica millor que el PT-80 però havies també de posar-hi imaginació. No obstant, el fet de tocar varies tecles a la vegada i que sonessin, compensava que el so de piano sones escardat.
La meva mare, que té coneixements de solfa, va interpretar-ne'n alguna peça. Recordo que va tocar el vals de Voces de Primavera de Strauss i vaig quedar molt impressionat.
Va ser en aquell moment de la meva vida quan vaig descobrir la meva passió per tocar el piano. No n'he sigut conscient fins als meus 40 passats, però allí quelcom en mí va despertar.
La primera decepció
El meu interés per l'instrument a partit d'aquell moment, va fer que els meus pares compressin un altre CASIO, un Tone Bank CT-636. Aquest ja sonava més a un piano que tots els anteriors.
La meva mare va iniciar-me en el solfeig, però jo, ja volia tocar.
Així que em fixava més en la posició dels dits o del conjunt de notes a la partitura i m'ho aprenia de memòria.
La meva padrina de bateig, germana de la meva mare, té la carrera de piano, 7 anys. En aquella època, ella tenía un piano "de veritat", real i sempre que anavem a veure-la necessitava tocar-lo, necessita-va que la meva mare o la meva padrina interpretessin alguna peça i fantaseaba en poder-ho fer com elles algun dia.
Imagino que els meus pares, al veure'm tant entusiasmat en l'instrument i els meus avencos amb el CT-636, decideixen apuntar-me al Conservatori de Música de Tortosa. Vaig iniciar el primer curs al 29 de setembre de 1989, a l'edat d'11 anys.
El primer dia de classe estava entusiasmat, vaig arribar el primer junt amb la meva germana i cosí petits. Recordo un aula gran, clásica, amb les taules posades totes en fileres i de cara a la tarima. No recordo ni tan sols si l'aula tenia pissarra, però si recordo de manera molt nítida el piano que havia al fons. Era un piano lacat negre. Estava molt lluny i no podia veure'n la marca ni si era nou. Només tenía ganes de tocar-lo.
A mesura que passava el temps, van començar a entrar alumnes i jo vaig aprendre a dividir de cap, ràpid, i de cop. Només calculava quant de temps tindriem cadascú per poder tocar el piano si erem tants alumnes, en una hora. Aquella divisió la feia cada cop que entraven alumnes i el temps resultant s'enava esmicolant. Llavors va entrar el professor i ens va instar a obrir el llibre per la pàgina TAL i va començar a tocar el piano seguint la partitura de la página TAL. Nosaltres havíem de moure el braç: dalt-baix-esquerra-dreta per seguir el tempo i anar cantant les notes.
Mentre avançava la classe em vaig dir a mi mateix que el piano no el tocaríem aquell dia, però amb la innocència típica d'un nen d'onze anys, vaig pensar que ja ho faríem al dia següent. Que equivocat que estava.
La innocència va durar fins que el professor ens va dir que estaríem dos anys fent solfeig abans no ens apropessim a l'instrument. Aquesta va ser la meva primera decepció en la música (i de fet la última).
Vaig deixar d'estudiar música resignat. No recordo ni tan sols si vaig acabar l'any. Però em vaig dir que algún dia podría fer-ho.
Retrobament amb la música
L'any 1993, quatre anys més tard del meu pas pel Conservatori, vaig iniciar els estudis de BUP. Allà vaig fer molt bona amistat, juntament amb Lluís, un altre company amb qui ja erem amics desde la EGB, amb Carlos, un noi que el seu avi tocava el saxofon. Carlos també havia fet EGB amb nosaltres, però anava a un altre grup i no havia parlat mai amb ell. Lluís va començar a fer classes de música, però no al Conservatori, sinó a una acadèmia d'uns "nois joves", tal com els va batejar llavors la meva mare. Ara pobrets meus, ja deuen anar cap als 60 o més. Aquells nois, ensenyaven música directament amb l'instrument.
Lluís em va donar una de les claus per entendre la música: ELS ACORDS. De fet, avui dia, molts dels divulgadors de contingut i professors de música, es basen en l'aprenentatge i comprensió dels acords, per a que les alumnes entenguin la música.
Lluís i Carlos van comprar-se gairebé simultániament un teclat arreglista, el ROLAND E16. Si ja vaig quedar força sorprés de la diferència del so del piano entre el CASIO PT-80 i el CTK500, al escoltar el so del piano del ROLAND E16, vaig sentir que deixava aquest pla. Tenia la sensació de tenir al costat un piano real. A més a més, tenía sensibilitat a les tecles! És a dir, que si premies una tecla fluix o fort, el so que emitia linstrument, era també fluix o fort.
La diferència entre el CASIO CTK500 i el ROLAND E16 era abismal en tots els aspectes (qualitat dels instruments i sons, el número de sons, el ritmes, ...)
Va ser en aquesta època (finals de 1993) quan vaig començar a composar. La meva primera peça just aquest any, es deia Primavera.
The Hands
Va ser l'1994 quan Lluís, Carlos i jo, que compartiem la passió per la música i pel piano, vam fundar The Hands. Un grup que, exceptuant la nostra família (i no tota) i els amics i amigues de la colla (i també no tots, ni totes), no ha conegut ni el tato. El principal compositor del grup fou Carlos.
El grup va tenir fins i tot un local a un àtic de l'Av. Generalitat de Tortosa, que junt amb els amics i amigues de la colla, vam arreglar i pintar. Fins i tot Lluís i jo vam fer-ne'n la instal·lació elèctrica, no lluny d'haver patit algún fenòmen d'electritizació. Vam instal·lar il·luminació amb focus i vam fer-ne'n el mobiliari (bancs, una barra tipus discoteca, les taules per els teclats, ...).
L'any 1995 muntem un disc (bueno un cassette). El cassette, tenia 14 cançons, 6 composades per Carlos, 3 per Lluís i 5 per mi i un company de Lluís va prestar la seua veu, per fer-ne'n la presentació, anar introduïnt els títols de les cançons i fer el desenllaç.
La grabació es feia gairebé sempre en directe; si algú errava, pos a repetir, ja que mesclavem tots tres teclats, en un mesclador de 5.000 pessetes (llavors era "pasta") que vam comprar entre els tres.
Aquí van els títols. Alguns no sortiran mai a la llum i poques persones les van escoltar. Altres, pot ser algun dia surtin a la llum:
Waiting the ring (Carlos)
How I Love You (Carlos)
Un altra noia (Carlos)
Una llarga espera (Carlos)
Primavera (Pepe Juan)
Anys 60 (Carlos)
Gènesis (Lluís)
A un pas del futur (Lluís)
Els fracassats (Pepe Juan)
L'últim Ball (Carlos)
Els nins (Pepe Juan)
May be (Pepe Juan)
Another Time (Lluís)
Summer Song (Pepe Juan)
A cada cançó, a part del compositor, cadascú dels membres del grup tenía que composar alguna cosa per després ferne'n la interpretació en directe. Així tots tocavem els nostres teclats. La resta d'instruments era cosa dels ROLAND E16.
Una companya de la colla va arribar a escriure alguna lletra per alguna de les cançons que jo composava.
Tot apuntava a que en un futur, el grup The Hands podria fer alguna cosa interessant...
Creixement de Pepe Juan Piano
Al finals del 1997, 4 anys més tard, els meus pares em van comprar un ROLAND E68. Comparat amb el Roland E16, hi havia un salt qualitatiu, sobretot amb la sensibilitat del teclat i la qualitat dels sons que s'en reproduïen, sobre tot dels diferents pianos que portava i dels saxofons, un instrument molt emprat en les composicions dels The Hands, herència del Sr. Enrique, avi de Carlos que el tocava.
En aquest punt va començar la meva etapa en solitari; en solitari perquè la vida, ens va separar com a grup musical. Vam anar a estudiar a la universitat, cadascú pel seu compte, jo a Tarragona, Carlos i Lluís a Barcelona. L'etapa The Hands es va exhaurir.
Tot i així, encara vam fer alguna versió amb el Roland E68 de dues cançons de l'àlbum: Another Time i Un Altra Noia, a més d'una inèdita: la Rosa Gris, composada per Carlos al 1995.
La qualitat de so del E68, sumada a l'experiència acumulada aquests anys amb els meus companys de The Hands i el domini d'aplicacions informàtiques que et permetíen grabar en pistes (Midi Orquestrator Plus de Voyetra) i l'època d'amors i desamors, vaig fer més de 120 composicions entre 1998 i 2002; el gran gruix als anys 1998 i 1999.
Stop temporal
Tot i que l'anys 2001 ja vaig començar a composar molt menys, fou a mitjans de l'any 2002, quan acabo la carrera universitària e inicio la meva vida laboral, quan la música queda en un segon o tercer pla. M'independitzo i inicialment el teclat E68 es queda a casa els meus pares.
El món ha canviat per a mi. Em caso al 2003 amb l'amor de la meva vida després de 3 anys de festeig. Tenim dos fills meravellosos.
Aviat em fan responsable d'un equip de persones a la feina i sense donar-me compte, ja he oblidat aquella etapa en la que composava música. Fins i tot vaig arribar a pensar que no ho tornaria a fer i que era quelcom de juventut.
Que equivocat estava. Tot i que tenia 20 anys més que aquell nen innocent que al 1989 va veure el piano a la classe del Conservatori...
Retrobament amb la música
Any 2019. Just abans del Covid. Inicio una cerca d'un piano real o "de veritat" com m'agrada anomenar-los. Trec la pols al Roland E68 i l'instal·lo a l'habitació d'un dels meus fills. Hi ha una espurna al meu interior que reneix. És una espurna que gairebé no fa llum però la sento.
Recordo tocar alguna cançó de les meves i com els dits no em responien, la ment anava més ràpid que la mà i em desespero; però alhora, sento l'espurna. Tot havia anat molt ràpid i gairebé 20 anys més tard de quan vaig deixar de composar, tenia les mateixes sensacions que quan llavors.
Recordo que em vaig dir a mi mateix, recordant aquell 1989, que ja era hora de tenir un piano "de veritat". Vaig iniciar la cerca al Wallapop. Recordo que en vaig trobar un i vaig preguntar a la meva companya de feina (que també té la carrera de piano com la meva padrina) que li semblava. Em va dir: és senzillet, però per començar està molt bé. Recordo iniciar conversacions amb la propietària i em va dir que estava a un 7è pis al mig de la Rambla de Tarragona. Valdrà més el collar que el gos, vaig dir-me a mi mateix.
Va haver-hi un moment que em vaig quedar en punt mort. Llavors de sobte, la meva companya de feina, em va preguntar si havia comprat aquell piano. Li vaig dir que no i ella em va dir que em venia el seu. Dit i fet!
El piano, un Royale i el meu renaixement en la música entraven per la finestra de casa meva. El Royale va fer que em reconcilies amb la música. Des d'aquell instant he tornat a composar i m'he superat a mi mateix en el domini de l'instrument.
Val a dir que no he estudiat absolutament res de música, tret d'autoaprenentatge. Naturalment tinc coneixement de les notes, de les diferents claus (sol, fa, ...), les escales (do, re, ...), els modes, el cercle de quintes, etc. però segueixo sense saber interpretar una partitura i em baso en la construcció d'acords a les diferents escales.
Faig molt enfasi en lo anterior perquè ningú pensi que sense una partitura no podrà tocar, ni composar. Naturalment han de tenir-se coneixements de música, però no necessàriament s'ha de començar per una partitura. De fet en el meu cas, no les faig servir i empro programes informàtics perquè facin les partitures de les meves peces perquè les puguin interpretar altres persones.
