Un músic, què es?

Què es un music? No ho sabràs,

no pots traure l'aigua clara;

los uns diuent: un perdut,

los atres: pos una plaga,

un movedó de soroll,

un qualsevol, un canalla,

dels pobles lo mes dolent,

lo pitjó de cada casa,

freqüentadó de tabernas

l'amos de la saragata,

en fi son la mes mala gent,

es la revolució en dansa,

tot això diuen, sinyòs,

crec qués prou, quasi be massa.

D'esta opinió jo'n protesto,

que m'ho diguen a la cara

veuran com los faré vore

que res de tot això son, vaiga

Si diguéssem son gresqueros,

gent d'humor, gent de rialla,

diria tenen raó

perquè ho som ¡ja ho crec! A manta,

això no pot se per menos

això a ningú se li escapa,

però de gresquero a perdis

crec que hi ha una gran distancia.

¿Qui de vostès vol se music

tan sols una temporada?

Veurà com sense fe mal

xalarà molt, riurà a manta,

pos se trobarà en escones

com les que'ls contaré ara.

Una festa de carré:

toquem una serenata,

ja em tocat uns numerets

al so dels que la gent balla,

te veuren les sacristanes

i't pregunten - ¿Que ve ara?

Toquen un de ben bonic

- ¿Que vols que toque serrana?

¿Un xotis, una masurca,

una polca, uns rigodons.

lo kake-Valk, la Tarana?

La boca't sigue mesura,

demana, prenda, demana,

que jo per tu soc capaç...

-¡Pos xica ell, que vol ara!

Mes valdria que fes festes

a la dona que te a casa-

contesta la del costat,

no aquella en qui parla

pos ben tova que n'està

de que li diguen serrana.

-També n'hi haurà per a tu xara;

tinc per cor una carxofa

i'n dono a n'esta i a l'altra

això si les millos fulles

les guardo per la de casa.

Vostès en lo cas del music

¿que farien? digue, apa

¿No contestarien res?

¿Li girarien l'espatlla

dixant en un pam de nas

a n'aquella sacristana?

¿Serien tan poc amables

i de tan poca criança?

Natros hem d'agasajá,

lo sé musics ho demana

pos qui dependix del públic

te de fe bona cara,

això no veig que seguixque

sé un perdut ni se un canalla.

Vas de jota en los pagesos:

-A vore bufe fort ara

qu'anem a cantà a la novia

de Quico qu'es lo que paga.

-¿Que bufe fort vols, manet?

Escolta, ella es molt guapa,

que sinó no val pa pena

-Ambonafé es campetxana,

ja pot brillà este fogot

ancabat a fe una xapa.

Ja has tocat, estan contents,

te conviden a una pasta

i una copa de Jerez

¿que has de dir-los, no'n tinc gana

i se ho pendran a despreci?

¿Vostès que farien, vaiga?

¿Hi ha motiu d'això per dir-mos

que som gent astrafalaria?

A tot arreu on anem

anem a fe saragata,

si este nom se vol donà

a la reproducció exacta

de inspirades partitures.+

Hi ha música, hi ha borrasca

hi ha xivarri, animació

alegria, vida a manta,

i esta vida este xivarri,

la alegria i saragata

¿mos ho quedem per a natros?

Quan toquem ¿qui es qui xala?

¿Natros o qui mos escolta,

natros o aquell que balla?

¿Faria bonic, pregunto

que entre mig de gresca tanta

estessem com a mussols

o com burros a l'estaca

sens participar-ne gens

de la alegria i gatzara?

i de gresqueros aixis,

me volen di ¿es cap taca?

Si res d'això es pecat

¿a que ve la repugnància

que inspiren tots los musics?

¿Perquè mos diuen gent baixa?

¿Pos que no es un art la música?

¿Que'l se artiste rebaixa?

Aviam si acabarem

de sentí tanta paraula

denigrant i humilladora

com mos hem sentit hasta ara.

¿Volen saber que es un music?

Un que fa minjà i no'n tasta,

un que divertix als atres

i encara a n'ell se'l maltracta

dient-li lo qu'ell hauria

de di a n'aquell que'l mal parla.

En fi, senyós, som los músics

Gent alegre i campetxana

Que perd saliva i pulmons

per fabricà saragata.

Un que fa xalà a tothom

i'l critiquen si ell xala.

Joan Moreira